Entrevista a Victor Monedero Baró, usuari del centre esportiu Royal Lleida

Fa temps que ets usuari del centre esportiu Royal Lleida?

Doncs la veritat és que si, porto des de que va obrir. Vinc aquí per diferents motius, està molt a prop
d’on visc, ho tinc a vuit minuts caminant, té molta llum natural, és ampli, et pots moure sense
aglomeracions i sempre hi ha molta varietat de classes.

Has fet alguna aturada de la teva activitat física sigui per vacances o altres motius?

Enguany encara no he fet vacances però moltes vegades he hagut de deixar d’entrenar durant cert
temps per motius laborals, la major part de les “aturades” s’han produït per aquest motiu.

Quan reprens de nou l’activitat, demanes ajuda?
Jo sempre he fet esport com l’escalada i altres activitats a l’aire lliure i per això m’organitzo les meves
rutines, tinc aquesta facilitat que potser un persona que no ha entrenat mai o porta molt poc temps
no té.

En qualsevol cas, s’hauria de trobar el recolzament i l’orientació d’algú que en sàpiga.
Tot i que sóc bastant independent, i faig les coses amb certa progressió, si tinc dubtes acudeixo als
tècnics de Royal Lleida.

Què és el més difícil alhora de tornar i com ho afrontes?

Desprès de fer una aturada llarga costa molt tornar, sobretot a nivell psicològic.

A nivell físic has perdut to muscular, resistència… es el que m’ha passat a mi quan reprenc l’activitat.
Me’n adono d’això.

S’ha d’arrencar suaument, el cos ha de prendre consciència, hem de saber regular la intensitat. En
això els tècnics són experts. Normalment, jo faig circuits de quinze o vint dies per adaptar el cos una
altra vegada, vaig introduint el cardio progressivament, i fent exercicis cada cop més específics.
La part psicològica és fonamental. 

Cal motivació, entusiasme i empenta. És el pas previ. Tot i que, a vegades, si mentalment no estàs 
al 100%, prendre la decisió, apuntar-te al gimnàs i començar és una bona opció.

 L’ambient al centre esportiu i la proximitat dels tècnics et poden ajudar a incorporar aquesta motivació
 que et falta. De seguida veuràs que el teu cos necessita tot això, és molt curiós.

Un cop estàs seguint una rutina tot és més fàcil. Jo, per exemple, hi vaig cinc dies a la setmana, això si
amb un entrenament suau.

Quina recomanació faries?

Cal parar-nos a pensar què ens aporta l’activitat física: millora el rendiment durant el dia, millora
l’autoestima, millora la confiança en un mateix, té l’avantatge de prevenir malalties (especialment les
cognitives), augmenta el rendiment, activa les endorfines, rebaixa l’ansietat, etc. Qui no voldria
practicar activitat física?

Si estem mentalitzats, hem de seguir per organitzar-nos i començar. Amb objectius és més fàcil. El
personal tècnic ens pot ajudar a marcar-los si no en tenim. I, sobretot, que et supervisin
l’entrenament!

Torna a l’activitat amb la teva millor versió!

Fer esport, a més de ser divertit, elimina l’estrès, millora l’ànim, redueix la angoixa, suposa una millora del descans, infereix en la conciliació de la son i millora la salut cardiovascular. També pot reduir el risc de diabetis quan s’és propens a tenir els nivells de sucre en sang elevats i ajuda amb el control del pes, entre altres beneficis. Quan acaba l’estiu, és important recordar aquests profits així com els motius personals què ens empenyen a tornar a l’activitat física. Els avantatges que hem anomenat es veuen a simple vista i és important destacar que fer esport és la primera medicina. 

En el moment de reprendre l’activitat física és essencial tenir en compte diversos aspectes per tal de poder fer una bona adaptació. Aquí tens els següents tips o consells per començar amb bon peu:

1. Si la reincorporació a l’activitat és en un gimnàs o centre esportiu, consulta la teva situació i els teus objectius amb el tècnic/a.
   
2. Augmenta el temps d’escalfament abans de l’activitat. Això és important ja que ens prepara per a l’exercici posterior. 

3. No entrenis de forma intensa tots els dies. Modular la intensitat o descansar en dies alterns facilita l’adaptació. Recorda que, per rendir, el descans és fonamental.

4. Evita les sessions d’impacte durant les primeres setmanes per prevenir lesions i no estressar els teixits i les articulacions.

5. Pot ser bona idea introduir sessions de Ioga i estiraments.

6. Cal tenir en compte l’aportació hídrica, que reduirà el malestar articular i muscular, i adaptar la dieta al nou requeriment energètic i al desgast.

Si ets meticulós/sa, és interessant que afegeixis els següents consells:

1. Realitza entrenaments d’adaptació, similars a la disciplina esportiva però en una disposició e intensitat més baixes.

2. Afegeix a la teva rutina exercicis específics de core i propiocepció per tal de facilitar la coordinació, la gestualitat específica i enfortir el nexe entre els segments corporals.

Una qualitat física que es perd amb facilitat és la força-resistència així com el factor de la hipertròfia. Hi ha estudis que indiquen que comencem a perdre massa muscular després d’un període de 10 o 20 dies d’inactivitat. 

Si has deixat de fer exercici durant les teves vacances, incorpora l’entrenament el més aviat possible. Després d’una aturada, has de començar progressivament per evitar lesions, sobrecàrrega i per evitar que les “agulletes” t’obliguin a reduir la activitat. Una aturada de, per exemple, un mes pot implicar una pèrdua del 90% de la forma física. Ara, el més important és generar l’hàbit, prioritzar un horari destinat a l’exercici d’almenys 3 dies per setmana i començar a poc a poc però amb constància.

Guillem Angel Gázquez

Coordinació del centre esportiu Royal Lleida 

Nº Inscripció REP 015715 

Entrevistem Robert Monzonis Gómez, psicòleg i ara també socorrista després del seu pas per Royal Escola de Formació. El de Cubelles és tot un professional a punt d’assolir els seus somnis dins l’organització Open Arms

Què et va moure a estudiar el CP de Socorrisme amb nosaltres?

Van ser diferents factors. Per una banda, des de petit he admirat la figura del socorrista, són persones que quan vas a la platja o a la piscina vetllen per la teva seguretat i això dona molta confiança i confortabilitat. Les he admirat especialment quan son persones amables, atentes i compromeses amb la seva feina i això m’ha motivat a ser com ells/es.

Vaig estudiar psicologia i diferents formacions d’aquest àmbit. Però sempre ha estat allà aquesta vocació per ajudar les persones i ser capaç, en un moment donat, fins i tot, de salvar una vida amb els coneixements i les habilitats adequades. M’omple tenir l’oportunitat d’intervenir quan una persona està en perill, estiguis o no de servei.

En línia amb tot plegat, jo estic col·laborant amb la ONG Open Arms i un dels requisits per poder participar d’una missió al mar és precisament ser socorrista. Vull fer-ho, és un dels meus somnis, unir-me a la seva tasca al Mediterrani Central, salvant vides. Per això em vaig animar a fer el certificat de professionalitat que s’imparteix a Royal Escola de Formació.

Com valores la teva experiència amb Royal?

La meva experiència amb Royal no pot ser millor. I no ho dic per dir. L’experiència que vaig viure l’estiu passat fent aquesta formació, en tots els sentits, em va encantar. Per l’equip humà que hi ha al darrere com els coordinadors dels estudis i el professorat, persones excel·lents amb qui mantinc molt bona relació. Pels companys de classe, que ens hem portat molt bé, ens hem entès de seguida i ara som col·legues de professió. I també per les instal·lacions, espais molt bons i que ajuden a desenvolupar tot el procés educatiu amb garanties i facilitats. Fins i tot vam fer pràctiques de rescat des d’embarcació ràpida, amb llanxa, una oportunitat que ofereixen molt poques escoles.

He tingut tècnics molt pendents de mi i de la meva evolució, ensenyant-me totes les tècniques de natació, cronometrant-me, seguint els meus esforços i ajudant-me a batre els meus propis rècords. He descobert capacitats que pensava que no tenia, he après que amb esforç, disciplina i responsabilitat el meu cos pot donar-me molta seguretat i millorar constantment. Tot plegat orientat a fer una intervenció aquàtica amb garanties, i amb la confiança de que ho faràs bé.

Un cop acabada la formació, el centre s’ha preocupat d’estar per nosaltres, d’organitzar les pràctiques, d’acompanyar-nos en la recerca de feina i d’oferir-nos més activitats, formacions o conferències com la de Victor Küppers al febrer. És el caliu humà que hi ha a l’organització que marca la diferència amb altres centres.

Com s’articula el rescat i el salvament amb la teva formació orientada a la psicologia?

Jo soc autònom, i em dedico a la psicologia de les organitzacions, a fer peritatges psicològics per a advocats, jutjats, etc.

Aquest estiu he estat treballant al Canal Olímpic i he combinat aquest servei amb les meves funcions com a psicòleg. Aquí he anat vivint ja experiències de rescat molt significatives. Es pot compaginar i, de fet, les dues activitats es complementen.

En els últims anys t’has apropat a l’organització Open Arms. Què t’ha mogut a donar aquest pas? Com ha estat la teva experiència amb l’entitat?

Sempre he seguit la tasca d’Open Arms. Admiro el seu projecte, he conegut l’equip de persones que en forma part, i tenen una resiliència espectacular, amb una vocació de servei immens, ho donen tot malgrat les traves que els hi han posat.

He fet diferents “missions de terra”, com el recolzament a la missió amb Ucraïna en transport logístic i trasllat de material humanitari.

Quan van portar al port de Barcelona l’Open Arms 1, necessitaven recolzament amb diferents tasques de manteniment i posada a punt. Aquí vaig començar a entrar en contacte amb l’ambient marítim.  També he participat amb les jornades de portes obertes d’aquesta embarcació amb diferents funcions.

Quan l’Astral, el veler d’Open Arms va necessitar unes reparacions urgents vaig poder col·laborar amb ells al port de Vilanova i la Geltrú amb l’obtenció de peces a través de la confraria de pescadors, perquè pogués tornar a posar-se en funcionament de nou. També he fet les gestions necessàries per moure xerrades de sensibilització, especialment a Cubelles.

Totes aquestes activitats necessiten un bon equip al darrere.

El passat 8 de juny es va presentar l’Open Arms Uno, la nova embarcació de l’entitat preparada per al salvament massiu. Com vas participar de l’acte?

Va ser un acte espectacular! Van participar La Fura dels Baus i Joan Dausà, amb una coreografia que implicava diferents socorristes i voluntaris, penjats de les grues de l’embarcació. Estàvem a molts metres d’alçada, no sé quants, molts. No havia fet mai res similar. I tot això mentre també es feia un simulacre de rescat in situ allà mateix, als peus del vaixell.

Aquesta experiència, innovadora i creativa, em fa adonar del gran equip humà que hi ha al darrere d’Open Arms i cada cop m’enamoro més d’aquesta organització. I ara estic a la llista d’espera per fer missió al mar, que és el que més m’agradaria. Al mar hi passaré força temps, i per això no es pot córrer. S’ha de teixir bé el vincle de confiança, compromís, gestió i professionalitat. Estic en el bon camí.

En quins projectes es troba immersa ara l’organització i com hi esperes col·laborar?

El projecte més important és poder obtenir les llicències, els permisos i la posada a punt final de l’embarcació per poder fer la primera missió amb l’Open Arms Uno, el vaixell més gran que tenen i que encara no està en funcionament. Segurament serà un fet molt mediàtic, i serà una missió conduïda pels més veterans, però espero que, si tot va bé, en un futur no gaire llunyà jo també pugui fer missió al mar amb Open Arms.

Quins són els teus somnis de futur?

Tinc molts somnis. Però també m’adapto a les oportunitats que sorgeixen al meu entorn, no em tanco. Sobretot són somnis orientats a créixer professionalment i a poder fer docència i formació. I si vols ser docent, no pots deixar de formar-te, per tant… també és important fer lloc per al coneixement i la formació contínua. Soc molt curiós, m’agrada aprendre sobre temes diferents i aplicar el que vaig aprenent per ajudar altres persones. Aquests serien els meus objectius més propers.

Quina diries que ha estat l’aportació de Royal Escola de Formació a aquests somnis?

Royal Escola de Formació ha tingut un pes significatiu en tot plegat. Però això no acaba aquí. Coneixent l’equip que hi ha al darrere estic convençut que en un futur podrem col·laborar en diferents projectes. Tenen diferents seus, estan a prop meu. I per tant, espero seguir fent camí amb aquesta escola líder en formació que ha de continuar preparant molts professionals.

Les persones amb les que m’he trobat, especialment els professors, són persones optimistes que t’inspiren per assolir els teus somnis.  Són grans motivadors i això és el que fa que algú pugui créixer personal i professionalment. Això no tots els professors ho tenen i, ho dic de tot cor, jo he tingut la sort de trobar-ho a Royal.

La competició esportiva com a eina de creixement personal i professional

L’esport i la competició sempre han format part de la meva vida. Ha estat un camí que he recorregut des dels 6 anys, i que m’ha servit per desenvolupar la meva professió dins d’aquest àmbit i el de la docència.

A les portes d’un nou curs, molts es plantegen iniciar-se en la pràctica esportiva, les famílies intenten triar una extraescolar adient pels fills/es i sorgeix el debat de si fomentar o no la competició entre els/les més joves. Jo no tinc dubtes, la competició aporta valors fonamentals que ens marquen com a persones.

Des d’un enfocament positiu, a través de la competició esportiva s’aprèn a guanyar i a perdre, a ser disciplinat com a individu i com a col·lectiu, a integrar-se en un grup i a integrar, a comprendre i respectar els altres, i molts altres hàbits bàsics necessaris per al benestar integral.

No tothom enfoca la competició esportiva d’igual forma. És un error pressionar per guanyar malgrat tot i malgrat els altres. Ensenyar que el més important és el premi o el reconeixement social i posar l’accent a la meta i no al camí son pràctiques que desvirtuen els valors que aporta el fet de competir. Per això és tan important conèixer els formadors/es i decidir, com a pares i mares, quin rol exercim en aquest sentit.

Reclamem una societat menys competitiva, però potser hem entès malament què significa competir. Qui sap competir entén que fer-se un lloc a la societat actual implicar enfrontar les pressions personals i les dels altres. La competència positiva implica entendre que el millor premi és trobar el teu lloc, i no prendre-li el lloc a un altre. I això, com millor s’observa és amb els ulls i la innocència d’un nen/a.

Esport i educació van de la mà: tenir disciplina, constància, afany per superar els reptes o saber comptar amb els altres son aspectes que he après des de la meva passió per la natació i que ara s’han convertit en pilars de la meva vida professional.

Com us dèia, el paper dels entrenadors/es i educadors/es és la base per aprendre a competir, conjuntament amb el paper que exerceixen els pares, familiars o tutors dels menors. No tothom està capacitat per entrenar/educar als nens/es. I haver estat esportista no et capacita com a entrenador/a. L’ensenyança ha de ser vocacional i l’entrenador/a ha d’estar preparat per guiar i acompanyar en tot moment al nen/a. Un bon entrenador/a et marcarà positivament, però un de dolent, ho farà de forma negativa.

Com a docent, el camp del socorrisme és aquell en el que tinc més experiència. Un bon desenvolupament de la capacitat competitiva ens ajuda a respondre eficaçment davant de situacions d’emergència. Sovint la nostra tasca es converteix en una competició contra el temps per salvar una vida. Resoldre una situació de rescat i salvament depèn en gran mesura dels teus coneixements i també d’habilitats i aptituds pròpies de l’esport de competició. Podríem dir que mentre realitzes aquesta tasca professional, has d’estar preparat per competir en qualsevol moment.

L’esport i la competició m’han portat a ser qui soc i a estar on ara mateix estic, compartint amb vosaltres la meva experiència. També m’ha servit per fer-me millor persona, millor amic i millor company. Em sento molt agraït per haver viscut experiències extraordinàries que espero que vosaltres també us atreviu a viure.

David Cuadrat Garcia
Coordinador Royal Escola de Formació Tarragona

Entrevistem José Ruiz Molina, un runner de Lleida que va haver de replantejar-se les seves rutines arrel d’una lesió.

Quan temps fa que entrenes al centre esportiu Royal Lleida?

Fa onze anys que entreno al Royal, però vaig deixar de banda una part de l’entrenament a causa de la pandèmia i el tancament de les instal·lacions. Ara he tornat. Aquí estic com a casa, he provat algun altre centre perquè feien més running però, no era el mateix. Vaig tornar com si no hagués marxat mai, m’agrada l’ambient. Aquí tinc amics com el Michael i la veritat que fem sortides molt xules!

Quin tipus d’entrenament realitzes?

Abans competia com a corredor i feia curses d’asfalt, després em vaig aficionar a la competició de muntanya. He participat a diferents tipus de curses, també maratons, corria molts quilòmetres però vaig patir una petita lesió als músculs isquiotibials i  piramidal, i vaig haver de deixar-ho. Com que a mi sempre m’ha agradat fer esport, vaig començar a practicar amb la bici i ara estic gaudint molt d’això, tot el temps que no m’ocupa la feina i la família el dedico a la bici.

Com vas patir la teva lesió?

És un esport d’impacte, força agressiu, i quan t’aficiones sempre vols una mica més. Entrenava entre 80 o 90 km setmanals, vaig començar amb una molèstia que s’ha anat complicant, i al final el cos va dir prou. Corrent sempre apareixia aquesta molèstia, així que vaig decidir parar de córrer i començar a fer bici.

Creus que s’hauria pogut prevenir la lesió?

Sí,  clar, amb treball de musculació. Però aquest va ser un tipus d’entrenament que vaig deixar de fer durant gairebé dos anys a causa de la pandèmia i les dificultats per accedir a un centre esportiu o un entrenador. Les sessions de running les feia igual. Hauria d’haver afluixat en aquest sentit, i fer menys quilòmetres, i clar després de dos anys sense tocar una pesa el cos ho va notar.

Vas anar a cap especialista?

Al principi no, perquè era suportable, però clar, vaig portar a l’extrem el tema del running, en practicava cada dia. I això va passar factura. A cada moment sentia una punxada, fins que la lesió va afectar el nervi i llavors vaig recórrer a la fisioteràpia i a la supervisió d’altres experts. Però només deixar de córrer va fer desaparèixer l’afecció.

I llavors, vas decidir canviar d’esport…

Després de parar de córrer per recuperar-me, i provar amb la bici vaig adonar-me que tenia zero molèsties. Vaig veure clar que necessitava fer el canvi, tornar al gimnàs i treballar musculació, combinant la bicicleta de carretera amb l’spinning. En el poc temps que porto m’estic adonant que és un esport que m’està agradant i potser se’m dona millor que el córrer!

Has pensat en tornar a córrer?

La veritat que no en tinc ganes perquè he passat un any molt dolent, a les persones que ens agrada fer esport estar parat ens supera. Estic tot el dia embolicat amb coses i l’esport em va molt bé per desconnectar.

Aquest últim any he intentat continuar perquè m’agrada i hi tinc molts amics. Van sorgint curses, tens projectes i vas superant proves i et vas adonant que cada vegada surt millor i que podries provar de nou. Ara estic ficat en altres coses i la veritat no ho enyoro. És una pregunta que, fa un temps, no em podrien fer, no imaginava la vida sense córrer.

Aquí a Lleida hi ha molta afició per la bicicleta, formo part d’un club, i ara surto cada dia així que ara mateix no ho trobo a faltar.

Tens pensat participar d’alguna competició?

Aquest any, de moment, no. Tenia pensat marxar als Pics d’Europa, vull trobar una mica de desnivell, aquí a Lleida és difícil trobar-ne.

Que aconsellaries a les persones que tenen alguna molèstia?

Primer de tot, valorar amb un especialista. Cal que un expert faci el diagnòstic, que et diguin què tens i llavors, prendre decisions.

L’esport no et fa patir. Si pateixes, has de valorar totes les opcions que tens. No podem quedar-nos només amb una activitat per molt que l’hàgim fet tota la vida. Si no, t’arrisques a que la lesió es torni crònica. Altres amics meus també arrosseguen lesions, en el cas concret del running… hi ha molt d’impacte.

Per això cal posar-hi seny, parar i treballar la musculació. La meva lesió neix d’aquí: vaig bé de quàdriceps, però tinc una debilitat al gluti, i això em condiciona.Hi ha cinquanta mil esports, segur que cadascú pot trobar una altra opció, o incorporar-ne de diferents, atrevir-nos amb allò nou estant lesionats o no. 

Moltes gràcies José pel teu temps i la teva aportació.