Laia Claverias és directora de Royal Escola de Formació, el centre educatiu que més professionals del fitness i l’esport forma a Catalunya. La seva experiència i trajectòria professional ens ajuden a aprofundir en l’exercici físic com a còmplice de la salut i el benestar físic i integral.
Com es produeix la teva clara sintonia amb el món de la salut des de l’esport i l’activitat física?
Des de que vaig iniciar els meus primers estudis en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport (INEF) tenia molt clar que volia dedicar-me a l’exercici físic per a la salut. Per això vaig estudiar dos màsters relacionats amb la matèria i el Grau de Fisioteràpia, entre altres cursos de formació específics.
La meva primera feina al sector va ser en un club esportiu a Lleida, portant grups d’exercici físic per a la salut. Fou la meva primera experiència amb persones que havien patit càncer. Juntament amb una fisioterapeuta, treballàvem a la piscina per millorar la qualitat de vida dels que havien finalitzat el tractament.
Vaig marxar a Barcelona a treballar com a entrenadora personal i vaig agafar moltíssima experiència entrenant persones amb tot tipus de patologies: diabetis, dolor crònic o hipertensió, entre d’altres. Tot plegat em va animar a fer el Grau en Fisioteràpia i a treballar en el meu propi projecte d’exercici físic per a la salut.
Un projecte que prendrà forma a la teva ciutat…
Sí, tenia molt clar que es desenvoluparia a Tarragona. Vaig presentar el projecte a diferents referents de la ciutat i, arrel d’això, vaig conèixer la psicooncòloga de l’hospital Sant Joan de Reus, l’Agustina Sirgo. Li vaig presentar les meves idees i ens vam engrescar.
En aquell moment ella ja treballava activament a l’Associació de la Lliga Contra el Càncer de les comarques de Tarragona i Terres de l’Ebre. Així vam començar un primer grup d’entrenament a Tarragona amb dones que estaven en ple tractament per superar el càncer de mama. Totes tenien la mateixa malaltia però les circumstàncies de cadascuna i els procesos terapèutics eren diferents. Va ser tot un èxit! Tant que l’espai de què disposàvem a Tarragona se’ns va quedar petit. Per incloure més persones i fer més grups ens vam reubicar al centre cívic del Carme, a Reus.
Quines son les afectacions més comuns en tractaments oncològics que es poden millorar a través de l’activitat física?
La quimioteràpia, per exemple, provoca una atròfia muscular severa i osteopenia (pèrdua de densitat mineral òssia). Això és comú, tot i la bona actitud i hàbits de cadascú. Però a més hi ha una afectació psicològica, una pèrdua d’autoestima i certa inestabilitat emocional. Algunes de les pacients estaven pendents de l’extirpació de les mames, a d’altres ja els hi havien fet. Era freqüent que vinguessin amb el PICC (Peripheral Inserted Central Catheter), un catèter central d’inserció perifèrica per evitar el deteriorament del sistema vascular en tractaments de quimioteràpia.
També es comú l’afectació al sistema limfàtic que té una funció similar al sistema venós recollint les impureses del cos per netejar-lo. Els ganglis limfàtics estan a tot el cos i no només a l’aixella (hi ha toràcics, cervicals, inguinals, etc.) Quan patim un càncer de mama aquests ganglis, sigui per la mateixa malaltia o com a conseqüència del tractament, es poden veure afectats i col·lapsen, és a dir, deixen de drenar. És llavors quan es produeix el limfedema, fàcil de reconèixer per la inflamació del braç en les pacients intervingudes dels ganglis limfàtics. Si l’operació afecta la mama i també al teixit axil·lar és quan hi ha més risc de limfedema. Moltes dones porten malles compressores per aquest motiu, així s’afavoreix el drenatge dels ganglis afectats. L’exercici ajuda especialment a facilitar el drenatge i aquí el professional que acompanya la pacient ha de tenir prou coneixements i molta cura. L’exercici físic ajuda tant a la prevenció com a la recuperació d’aquesta dolència, sempre suma i participa de la rehabilitació.
Com plantejaves aquests entrenaments?
És habitual que les persones actives, quan les diagnostiquen amb un càncer, deixin de fer exercici. Tenen por. És normal, però és un error. Hi ha molt desconeixement sobre el què poden i no poden fer. Als grups fèiem treball de força, de mobilitat articular, de resistència i de reforç del sòl pelvià. Tot plegat amb un escalfament lúdic previ. Al principi, les pacients se senten insegures fent moviments conscients de, per exemple, els braços, particularment si han sofert una intervenció quirúrgica (mastectomia o ganglis). Però dins d’una dinàmica, d’un joc, d’un compartir entre totes, s’exercitaven de forma més relaxada.
Sempre hem treballat de forma personalitzada. Cada persona és un món. L’entrenament s’ha d’individualitzar sempre. Si, a més, la persona està en tractament oncològic, encara s’ha de fer una intervenció més específica. Podríem dir que els tractaments oncològics sovint es fan gairebé a mida de la persona considerant el seu quadre patològic, les seves circumstàncies, edat, condicions, etc. Hi ha efectes secundaris, alguns comuns, i d’altres que en cada persona son diferents. Els programes no es poden estandarditzar, la tasca del professional que acompanya i orienta ha de ser propera i meticulosa.
Cal donar especial rellevància al factor grup. Al nostre programa totes parlaven el mateix idioma, s’entenien molt bé. Hi ha una part social importantíssima que, sense dubtes, participa dels avenços del pacient.
Podríem plantejar rutines i freqüència ideal d’activitat física en aquests casos?
No podem parlar de fer exercici x cops al dia. Es tracta d’incorporar hàbits saludables a la teva vida. Si anem al gimnàs una hora al dia, però després treballem 8 hores asseguts davant l’ordinador, pugem i baixem en ascensor o agafem el cotxe per anar arreu, en realitat no ens allunyem gaire del sedentarisme. Està demostrat que una persona sense hàbits actius té similar risc cardiovascular que una persona sedentària.
Un percentatge molt alt dels càncers es pot prevenir amb l’ajuda d’un estil de vida més saludable. Evitant el tabac, evitant l’alcohol, mantenint-se actiu, fent exercici, amb una dieta equilibrada, controlant el pes… tot això és clau per a la prevenció. I esdevé molt important durant el tractament.
Practicar exercici físic suma a l’hora de superar un càncer. S’està demostrant a través d’indicadors immunològics i hormonals que l’exercici físic és un potent aliat durant el tractament i també en la fase posterior, prevenint la recurrència, és a dir, el risc de reproducció.
Què es fa actualment per afavorir l’activitat física en pacients oncològics?
S’ha avançat molt incorporant unitats d’entrenament esportiu per a pacients amb càncer, s’investiga cada cop més, s’amplien els recursos als hospitals. Comença a haver-hi consciència i recursos a tot arreu, però falta una integració plena. Imagino que per una qüestió econòmica. S’ha de seguir avançant en la presa de consciència, les persones hem d’apostar per això com una oportunitat en la lluita particular de cadascú contra el càncer o altres patologies. Si hi ha persones al capdavant de les comunitats que s’ho creguin i que impulsin això, els resultats es fan evidents en tots els sentits.
Quin paper hi juguen els centres esportius?
Als centres esportius hi ha d’haver professionals formats i preparats per atendre persones amb càncer o amb altres patologies o condicionants físics. El sentit últim d’un gimnàs, més enllà del purament estètic, ha de ser la salut. Però no tothom ha de saber de tot. La inquietud del professional i la direcció tècnica dels centres han d’anar de la mà per garantir que qualsevol persona que entri per la porta se senti eficaçment atesa, acollida, orientada i acompanyada. I les titulacions o la formació sanitària dels tècnics no és suficient, és un requisit, però amb això no hi ha prou. Un bon entrenador, format en l’àmbit de la salut, ha de tenir molta sensibilitat, empatia, capacitat d’adaptació i habilitats pedagògiques per infondre en l’equip de tècnics una forma d’actuar i una filosofia en l’atenció a les persones que nodreixin la tasca professional de bones pràctiques.
